Introducció - Part II

La segona edició del DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA no ha arraconat cap de les línies principals esmentades.

En lexicografia, qualsevol que sigui la mena de diccionari que hom faci, és imprescindible fer el seguiment de la utilitat per als destinataris, per tal de copsar-ne les deficiències i de posar-hi remei. La millor prova de la bondat d’un corpus i de la seva presentació i descripció és el grau de satisfacció en aquells qui hi recorren, sabent que mai no s’arriba a l’obra completa, acabada del tot; sempre és possible més exactitud, més eficàcia, en les diverses classes d’informació.

Les llengües no esgoten mai llurs possibilitats: s’adeqüen constantment als canvis; hi ha formes que esdevenen arcaismes i que acaben esfumant-se i, a l’extrem d’això, es creen incessantment mitjans nous que sadollen noves necessitats. La vivesa dels idiomes és molt singular, encara que les transformacions que s’hi produeixen són observables més aviat a llarg termini. Les llengües no es renovellen automàticament o per si mateixes, sinó que són els parlants els qui les acomoden o reclamen que s’acomodin a situacions inèdites. Al costat llur, hi ha l’autoritat lingüística, que ha d’estar alerta per tal de sancionar oportunament les novetats que s’hi originen; oportunament i amb mètode, a fi de mantenir la unitat que ineludiblement ha de caracteritzar una llengua de cultura.

És inexcusable posar al dia els diccionaris i els vocabularis. En aquesta operació cal tenir en compte les variacions de tota mena i igualment els suggeriments i les crítiques que els qui se’n serveixen hauran fet. La segona edició del DICCIONARI ha valorat les unes i els altres, sense discriminació.

Amb l’interès de fer més eficaç la consulta del DICCIONARI, s’hi han introduït novetats que n’afecten l’estructura, l’organització i la informació gramatical de les entrades. Per a aquest fi, han estat estudiats tots els 67.566 articles de la primera edició i s’hi han aplicat les modificacions pertinents.

Per tal de procedir coherentment i sistemàticament a la revisió de la primera edició, la Secció Filològica establí quatre grans apartats o àrees de treball: 1. L’aplicació de criteris lexicogràfics. 2. L’examen del lèxic d’especialitat, tant pel que fa a la nomenclatura com pel que fa a les definicions. 3. El tractament de les propostes d’esmena: tant d’aquelles que han estat fetes pels usuaris, individualment o col•lectivament, com de les que han aportat les Oficines Lexicogràfiques a partir de la lectura exhaustiva del text de la primera edició. 4. La revisió del lèxic comú o general. Òbviament, encara que cadascun s’ha hagut de considerar separadament dels altres, tots, a la fi, són interdependents i el criteri de la coherència ha obligat a analitzar de quina manera els canvis en un apartat suposaven simultàniament canvis també en d’altres.

1. D’algunes modificacions per criteris lexicogràfics

Seguint una proposta feta per la Secció Filològica però no aplicada encara en la primera edició, s’han numerat totes les accepcions i subaccepcions, la qual cosa ha comportat una reordenació de les informacions. Desapareixen, consegüentment, les pleques i els punts i a part com a separadors. El número en negreta indica les accepcions; el número en cursiva, les subaccepcions. Les entrades que tenen únicament una accepció sense subaccepcions lògicament no duen cap numeració; les que tenen una sola accepció però diverses subaccepcions duen només el número en cursiva per a les subaccepcions. Contrasti’s, per exemple, el lema corredoria; en la primera edició es descriu així: ‘f. Ofici de corredor. | Diligència que fa un corredor. || Estipendi que percep el corredor per la seva diligència. || corredoria d’assegurances Companyia dedicada a la mediació d’assegurances’. En aquesta, en canvi, de la manera següent: ‘f. 1 1 Ofici de corredor. 1 2 Diligència que fa un corredor. f. 2 corredoria d’assegurances Companyia dedicada a la mediació d’assegurances. f. 3 Estipendi que percep el corredor per la seva diligència’; s’hi distingeixen, doncs, tres accepcions, que es marquen amb els números en negreta, i dues subaccepcions de l’accepció primera, que es marquen amb els números en cursiva; amb aquesta disposició, la locució corredoria d’assegurances ha d’incloure’s en l’accepció general segona.

La Secció Filològica ha vist la necessitat de cercar una solució per a les accepcions i subaccepcions que només contenien exemples, car justament la numeració suara explicada evidencia encara més que aquests no defineixen directament les accepcions i les subaccepcions. Per la qual cosa, ha acordat d’incorporar-hi una definició; així, a l’entrada capaç la subaccepció 2 2, que solament tenia l’exemple ‘Capaç de testar’, té a més la definició ‘Que té la capacitat legal per a fer alguna cosa’; en el lema rompre, la solució que en la primera edició presenta el verb com a transitiu amb un exemple: ‘tr. Rompre el plor’ té ara l’explicació següent: ‘aux. 6 1 Davant d’infinitiu introduït per la preposició a, començar bruscament a fer l’acció indicada per aquell infinitiu. Rompre a plorar. Els gossos van rompre a lladrar’; hi ha, endemés, un canvi de valoració gramatical del verb, que de transitiu passa a auxiliar. En algun cas, ultra l’exemple, es dóna informació d’ús: enfront de ‘Nou casat, vingut, ric’ de la primera edició, aquesta diu: ‘1 2 [usat davant d’un adjectiu o d’un participi passat] Nou casat. Nou vingut. Nou ric’. Quan es tracta d’una alternança sintàctica, però no d’un canvi de sentit, s’hi ha introduït el codi de categoria gramatical. I quan són casos que presenten un trasllat semàntic, s’hi ha inclòs el valoratiu corresponent: afable, en l’edició primera té l’accepció explicitada solament amb els exemples ‘Maneres afables. Mots afables’; en aquesta es diu: ‘2 per ext. Maneres afables. Mots afables’; semblantment, a elaborar, en lloc de posar solament els exemples ‘Elaborar una teoria. Elaborar un projecte de llei’, com fa la primera edició, ara hi diu: ‘3 PER EXT. Elaborar una teoria. Elaborar un projecte de llei’.

En l’edició present, moltes subentrades han estat conduïdes a altres articles que no són aquells en què apareixen en la primera; és allò que s’esdevé amb les unitats lèxiques constituïdes per més d’un mot el nucli sintàctic de les quals ha servit de criteri per a inserir-les allà on són ara. Per exemple, el terme bronze d’alumini, atès que té com a nucli sintàctic el substantiu bronze, passa del lema alumini al lema bronze. La subentrada parlar com un llibre no apareix a l’article llibre, com en la primera edició, sinó a l’article parlar, nucli del sintagma verbal. Amb l’aplicació d’aquest criteri semanticosintàctic, alguns verbs han recuperat subentrades que estaven distribuïdes en els articles dels substantius o dels adjectius que en són el complement; per exemple, l’article tallar inclou en aquesta edició les subentrades tallar el nus gordià, que abans figurava a nus o tallar el coll a algú, que abans figurava a coll. A partir d’aquesta concepció, les subentrades amb dos nuclis sintàctics han de tenir espai en més d’una forma; així, no ésser ni carn ni peix és a l’article carn i a l’article peix, i no solament al primer. Tanmateix, les subentrades constituïdes per nuclis verbals amb un significat molt general o que són molt productius apareixen dins l’entrada que correspon al substantiu complement principal; les expressions fer colzera o bé fer peu d’ànec, que en la primera edició se situen en el lema fer, s’han introduït, respectivament, a colzera i peu, que són els noms nucli dels complements directes del verb fer, d’alta freqüència d’ús i semànticament genèric.

Hi ha subentrades que, essent sinònimes o semànticament equivalents, han d’aparèixer en més d’un article; és el que ocorre amb les expressions afegir llenya al foc i tirar llenya al foc, les quals s’han remès sia a l’article afegir, sia a l’article tirar, que en són els nuclis sintagmàtics; en la primera edició s’entren solament en el lema llenya. Per contra, hom ha entès que alguna locució no ha d’aparèixer en dos articles, car implica una repetició innecessària; així, en vigor ja conté el sentit de ‘entrar en vigor’ i, doncs, no cal que es repeteixi en l’article entrar (entrar en vigor); basta que sigui solament en l’article vigor (en vigor).

Hi ha formes homògrafes que, en lloc de presentar-les com a accepcions distintes dins una mateixa entrada, s’han desglossat en lemes diferenciats, ja que la no-coincidència en l’etimologia de cadascuna en justifica un tractament per separat. L’edició present destria, per exemple, mona¹ i mona², perquè l’ètim que fa referència a l’animal (mona¹) és una abreviatura del català antic maimó, maimona ‘simi’, de l’àrab maimûm ‘simi’, pròpiament ‘feliç’; per tant, el significat ‘pastís’, com que procedeix d’una reducció del llatí annona munda, plural del neutre mundum -i, que significa ‘panera elegant ofrenada a Ceres pel mes d’abril’, es descriu en un article separat (mona²). Fins i tot excepcionalment hom ha preferit separar dos homògrafs respecte als quals, tot i tenir el mateix origen etimològic, s’ha deixat de percebre la relació o bé culturalment s’ha cregut que era més adequat de mantenir-los en dues entrades separades; així, en la primera edició clònic -a és un sol article, que ara es divideix en dos: ‘clònic¹ -a adj. 1 Relatiu o pertanyent a un clon. 2 Obtingut per clonatge. Cèl·lules clòniques’, que és una entrada nova, i ‘clònic² -a adj. Relatiu o pertanyent al clonus. Espasmes clònics’, que és la que apareix en la primera edició; bufador en masculí s’ha separat de l’entrada bufador bufadora: ‘m. 1 Lloc on bufa sempre el vent. 2 Forat o escletxa en una roca per on surt un corrent d’aire’.

Amb altres mots hom ha procedit a l’inrevés, és a dir, a reunir dos o més lemes en un de sol, puix que tant etimològicament com semànticament no ha semblat justificada la separació i també per raons de coherència amb altres formes similars. Per exemple, les entrades belga¹ i belga² s’han aglutinat en una, belga, la qual inclou la informació de les dues que hom troba en la primera edició, sense dividir el sentit de gentilici històric i el del gentilici actual, tal com es fa, endemés, amb mots com bohemi -èmia o hispà -ana; ‘herbat¹ m. Camp sense conrear ple d’herbes’ i ‘herbat² -ada adj. Cobert d’herba. Un terreny herbat’ es reuneixen en una sola entrada amb dues accepcions ‘herbat -ada adj. 1 Cobert d’herba. Un terreny herbat. 2 m. Camp sense conrear ple d’herbes’.

Algunes expressions lexicalitzades han estat sotmeses a revisió i consegüentment modificades d’acord amb els elements llurs que realment han sofert aquest procés. Així, honoris causa, que en la primera edició remet a doctor honoris causa, en aquesta té definició i un exemple: ‘loc. adj. A títol honorífic. Doctor honoris causa’, perquè s’ha constatat que aquest terme pot concórrer amb d’altres substantius a més de doctor [doctora], i que, per això, no pot tractar-se com a element lexicalitzat. La subentrada llibre d’historietes il·lustrades, que en la primera edició és sota l’article llibre, es restringeix a historieta il·lustrada i es trasllada, coherentment, a l’article historieta, perquè llibre no ha estat objecte de la lexicalització. Així mateix, la locució tant per hom que inclou la primera edició s’ha substituït per perhom, que s’ha donat d’alta com a entrada, ja que aquest terme pot ocórrer juntament amb altres mots a part de tant; tant, doncs, tampoc no ha sofert la lexicalització. Altrament, algunes expressions duen sistemàticament el codi de la categoria gramatical i també una definició que equival semànticament i funcionalment a la locució definida: a capa s’indica que sota la capa del cel és una locució adverbial; a càrrec s’informa que a càrrec de o amb càrrec a són locucions preposicionals.

En les entrades d’afixos, la segona edició ha afegit d’una manera regular el mot d’origen de les formes prefixades i de les formes sufixades. Prèviament han estat delimitats els conceptes de prefix i sufix, els de forma prefixada i forma sufixada, i els de prefixoide i sufixoide; així mateix s’ha procedit a la selecció dels derivats prefixats i dels derivats sufixats que havien d’introduir-se en aquesta edició. L’entrada magneto- fa referència al mot d’origen magnètic. A euro- s’explicita que és prefixoide del mot Europa. De -màtica, que no apareix en la primera edició, es diu que és sufixoide del mot informàtica; de -rràgia², que tampoc no és en la primera edició, es diu que és sufixoide del mot hemorràgia. Es donen d’alta fotometeor o hagiotoponímia com a formes derivades prefixades; glossolàlia o malacofília com a derivats sufixats.

Hom explicita les categories gramaticals en les diferents accepcions i subaccepcions, la qual cosa és especialment útil en aquelles entrades que presenten canvis en aquest sentit. L’article prometre duu la informació de transitivitat en les accepcions ‘Donar a esperar’ i ‘Afirmar com a cert’; i d’intransitivitat a ‘Mostrar capacitats que es desenvoluparan en l’esdevenidor’; es diu que conservador -a és adjectiu i substantiu en l’accepció ‘En polít., que professa idees refractàries a canvis sobtats o importants’, i que és substantiu en la de ‘Persona que té per missió de conservar alguna cosa’.

Quant a la caracterització morfosintàctica, aquesta edició ha pogut aplicar criteris que la Secció Filològica ha aprovat posteriorment a l’aparició de la primera, com, per exemple, indicar explícitament el comportament sintàctic de transitivitat o intransitivitat dels verbs pronominals. El verb aparroquianar-se, en la primera edició es presenta com a pronominal (v. pron.) i es defineix ‘Agafar, adquirir, parròquia’; en aquesta se n’indica, endemés, la transitivitat, per la qual cosa la definició canvia i s’hi afegeix un exemple que n’aclareix l’ús: ‘v. tr. pron. Agafar, adquirir, (algú) com a parroquià. No els interessava gens aparroquianar-se la noia’. La forma encinglar-se es marca com a intransitiu, ultra que com a pronominal (v. intr. pron.) i es canvia l’exemple de l’edició primera ‘Les cabres encinglades esbrotaven un om’ per ‘Les cabres s’encinglaven per espadats inaccessibles’, en què es reflecteix el caràcter intransitiu i resta més evident el pronominal.

Quant al sistema de fer les remissions, hom s’ha adequat, òbviament, a la numeració de les accepcions i les subaccepcions, la qual serveix per a indicar si una remissió es fa a una o a diverses accepcions o subaccepcions d’una entrada; la consulta del diccionari esdevé, doncs, en aquest sentit més eficaç i clara. L’article cabana remet a l’accepció ‘Cabanya 1’; erada, a la subaccepció ‘Batuda 1 3’.

La Secció Filològica ha decidit reduir considerablement les marques valoratives. Així, no hi ha cap etiqueta específica que indiqui els usos absoluts de les entrades (abs.): arrencar ‘1 4 Expectorar’ (en algun cas hom ha introduït un canvi de marca: traspuar en la primera edició duu la marca abs., que ara es canvia per per ext. en l’exemple ‘Per unes petites escletlles...’). Tampoc no s’indica amb cap senyal l’ús abusiu d’un mot (abus.): sumari -ària ‘2 3 Índex 5 1’. S’ha suprimit la marca arc. (arcaic): irèixer-se ‘v. intr. pron. Aïrar-se’. No es destaca l’ús despectiu d’una paraula (desp.): marmanyer marmanyera ‘2 Persona xerraire i embolicaire’ (en algun cas hom ha introduït un canvi de marca: fembra en la primera edició té la marca desp. iròn.; ara diu: ‘f. 2 pop. Dona’). També desapareix la marca abreviada esp./esp. (especialment); continua utilitzant-se la referència a aquest concepte, però amb la forma desenvolupada: especialment. No es marquen els sentits figurats (fig.): pansir ‘2 3 Una persona, perdre la jovenesa, la frescor’ (en algun cas hom ha introduït un canvi de marca: afermar en la primera edició diu ‘fig. Afermar algú en el seu càrrec’, que ara es canvia en ‘1 2 per ext.’); els usos hiperbòlics (hiperb.): celestial ‘2 Ideal, perfecte’; els propis del llenguatge infantil (infant.): caca ‘f 1 Excrements’ (en algun cas hom ha introduït un canvi de marca: pupa¹ en la primera edició duu la marca infant., que ara es canvia per la descripció ‘En el llenguatge infantil...’); els irònics (iròn.): pontífex ‘m. 2 Persona que, essent una autoritat en un terme, se’n preval i es dóna importància’ (en algun cas hom ha introduït un canvi de marca: ganga³ en la primera edició diu ‘iròn. Quina ganga...’, que ara es canvia per ‘4 per ext.’); els poètics (poèt.): diadema ‘2 Corona 1 1’ (en algun cas hom ha introduït un canvi de marca: corser en la primera edició diu ‘poèt. Cavall’, que ara es canvia per la descripció ‘2 En el llenguatge poètic, cavall’). Se suprimeix l’etiqueta per anal. (per analogia): conjurar ‘1 2 Pregar (algú) amb instància en nom d’alguna cosa sagrada, cara, etc.’. En canvi, hom ha cregut convenient de mantenir les marques valoratives ant. ([emprat] antigament), en rec. ([sentit] en recessió), obs. ([mot/sentit] obsolet), per ext. ([sentit] per extensió), pop. ([emprat] popularment) i vulg. ([emprat] vulgarment; [mot] vulgar); això no obstant, hi ha hagut modificacions respecte a la primera edició, en el sentit que algunes accepcions o subaccepcions que hi duen alguna d’aquestes marques, o no la mantenen o ha estat modificada: afinador afinadora perd la marca ant. referida a ‘Persona dedicada a fabricar i calibrar els pesos i les mesures’; decol·lació en la primera edició duu obs. per al sentit de ‘Degollament’, que es canvia per ant. (hi ha diversos casos en què ant. i obs. es diferencien distintament que en la primera edició); mariscala en la primera edició no duu cap marca per al sentit ‘Muller d’un mariscal’, mentre que ara diu en rec.; idocrasa no duu cap marca en la primera edició, mentre que ara diu ‘obs. Vesuvianita’; en la primera edició amagar té la subentrada pop. amagar l’ou a algú, en canvi en aquesta apareix sense la marca; la locució mala hòstia de l’article hòstia ara duu la marca vulg., que no apareix en la primera edició, i a l’entrada pixar la marca vulg. del sentit ‘Orinar’ es canvia per pop.; rabejar duu a la primera edició l’exemple ‘Rabejar-se la mar a la platja’ sense cap marca, mentre que ara diu: ‘2 2 per ext.’, i la marca fig. dels exemples ‘L’explosió de la seva còlera. Una explosió d’entusiasme’ de l’article explosió es canvia per ‘1 2 per ext.’. En la primera edició ja s’acordà de no indicar cap marcatge de dialectalismes; en aquesta, anant encara més enllà, la Secció Filològica ha convingut a suprimir també l’expressió En algunes contrades que apareix en certes definicions, atès que, ultra que no es concreten les contrades, no s’aplica igualitàriament a totes les entrades que podrien dur-la; d’aquesta manera, s’elimina voluntàriament qualsevol indicació sobre el caràcter dialectal dels lemes; penso que, a més d’innovadora en la lexicografia catalana i romànica, és una elecció que manifesta ben explícitament la convicció que una bona part de les formes d’una llengua són, a la fi, dialectals; bujot ‘m. Espantall’, saltarel·la ‘f. Llagosta de camp petita de color torrat’; en algun cas hi ha hagut un canvi de definició: madò ‘f. En algunes contrades, tractament tradicional...’ de la primera edició s’ha modificat per ‘Tractament tradicional a Mallorca i Menorca...’.

Per tal d’alleugerir l’estructura de les definicions i assolir-ne una major claredat, en l’edició present hom ha prescindit sistemàticament d’algunes expressions metalingüístiques: Dit de, Qualsevol (de), Nom donat a, Tipus de, Terme que, o d’altres fórmules anàlogues a cadascuna d’aquestes. Així, per exemple, abunyolat -ada, que en l’edició primera es defineix ‘Dit d’una cosa a la qual hom ha donat, en coure-la, la forma i l’esponjositat d’un bunyol’, en aquesta la definició es canvia, més precisament i concisament, per ‘Que té la forma i l’esponjositat d’un bunyol’; abonament² en la primera edició es defineix ‘Qualsevol assentament fet en l’haver d’un compte’, ara es diu ‘Assentament fet en l’haver d’un compte’.